‘El lleó ibèric a Bocairent: una tornada a la serra originària’ constitueix una fita històrica perquè suposa el retorn de l’escultura més representativa de la història de Bocairent després de 121 anys d’absència. La cessió temporal de l’obra per part del Museu de Belles arts de València permetrà contemplar-la amb tot el seu esplendor als peus de la serra de Mariola on va ser trobada al segle XIX de forma casual en un indret de la lloma de Galbis.
L’ocasió ha servit, a més, per a renovar les instal·lacions del Museu arqueològic municipal ‘Vicent Casanova’ per tal d’acollir aquesta mostra completada amb dos peces procedents del Museu d’Alcoi ‘Camil Visedo Moltó’ aparegudes en el mateix jaciment. Així mateix, l’exposició anirà acompanyada de tot un seguit d’activitats per donar-li major rellevància si cal a aquest retorn d’un dels vestigis més importants del passat de Bocairent.
Ubicació:
Museu arqueològic municipal ‘Vicent Casanova’ (placeta del Lleó ibèric, s/n)
CRÈDITS
Coordinació: Joan Castelló Cantó
Direcció Museu arqueológico municipal ‘Vicent Casanova’: Isabel Collado Beneyto
Guia Museu arqueològic municipal ‘Vicent Casanova’: Ana M. Campello Antón
Disseny gràfic i web: Alesc Comunicació
Fotografies:
Museu de Belles Arts de València
Museu arqueològico municipal ‘Camil Visedo Moltó’ d’Alcoi
Ajuntament de Bocairent
Alesc Comunicació
Audiovisual: Documentart
Els ibers es van estendre al llarg del litoral llevantí de la Península Ibèrica fins al riu Roine (amb desembocadura prop de la ciutat francesa d’Avinyó) i van constituir una civilització marcada per dues èpoques: una primera època de formació, amb influència orientalitzant i hel·lenística a partir del segle VI aC, i una segona època de consolidació definitiva, que va arribar cap al segle V aC.
Des del punt de vista polític, els ibers mai no van constituir una unitat sinó que es van organitzar en una espècie de ciutats estat governades per l’aristocràcia guerrera. Precisament, aquesta aristocràcia militar, juntament amb la d’origen econòmic i tribal, constituïa el cim de la societat.
Els guerrers formaven un grup social molt ampli i practicaven la “devotio” ibèrica, una institució basada en l’adhesió a un cap, a qui protegien i seguien fins a la mort mitjançant suïcidis col·lectius. També es regien pel clientelisme, cosa que implicava posar-se sota la protecció d’un senyor a canvi de servir-lo. Igualment, disposaven de l’”hospitum”, una institució mitjançant la qual un estranger passava a ser membre d’una comunitat.
L’economia ibera es fonamentava en l’agricultura, de regadiu i amb la intervenció d’animals de tir, i, en menor mesura, en la ramaderia. La mineria també va tenir molta importància per a aquesta civilització, igual que la industria tèxtil d’espart, lli i llana.
L’herència dels pobles peninsulars del neolític i l’influx de grecs i fenicis van forjar la cultura ibera. En l’àmbit religiós, aquesta estava caracteritzada per un animisme màgic de la natura i, quant al ritus funerari, cal destacar la generalització de la incineració.
L’arribada dels bàrquides i els esdeveniments que es van produir a la península Ibèrica a partir del segle III aC van provocar una lenta transformació socioeconòmica i cultural en favor de les formes romanes.
Joan Castelló Cantó
Aproximadament cap als segles IX-VIII aC, una comunitat de camperols i ramaders va triar el Cabeçó de Mariola per fixar-hi la residència, treballar els camps i aprofitar els recursos que oferia la serra. Amb el pas del temps, el poblat va anar creixent i es va consolidar en època ibèrica (segles VI-III aC) com un dels importants poblats fortificats d’altura que van articular el territori d’aquestes comarques, amb els quals els ibers asseguraven la protecció i el domini visual de l’entorn.
A més del gran poblat del Cabeçó, al cor de la serra trobem un lloc destacat en les pràctiques religioses dels ibers: la Lloma de Galbis, on es va produir la troballa del lleó ibèric. També es van arreplegar a les proximitats algunes ceràmiques i peces ibèriques que es relacionarien amb el descobriment de l’escultura.
Un altre jaciment arqueològic de singular importància el trobem al Cabeçó de Serrelles, als peus del Cabeçó de Mariola, que prova la necessitat estratègica de controlar el territori i les vies de comunicació. Allí es va erigir una talaia de vigilància i, en un sondeig de fa alguns anys, aparegueren atuells ceràmics i, sobretot, prop de quaranta projectils de plom.
A partir del segle I aC, les fortaleses d’altura es van anar abandonant per donar pas a un paisatge rural d’assentaments dispersos per les valls. Un assentament destacat es trobaria al Cabeçolet de Sant Antoni, on les restes constructives i les ceràmiques trobades ens duen a pensar que hi hauria un assentament de certa rellevància habitat entre els segles I i IV dC.
Text adaptat de: Grau, I. i Segura, J. M. (2015) «Els ibers a la Mariola», dins de Programa de Festes a Sant Blai. Bocairent: Associació de Festes de Moros i Cristians a Sant Blai.
El lleó ibèric de Bocairent es va trobar al cor de la serra de Mariola, entre la font de la Malladeta i la de la Coveta, on naix el riu Vinalopó. L’emplaçament exacte correspon a l’anomenada Lloma de Galbis, que constitueix un dels jaciments ibers més importants de la zona.
En la segona meitat del segle XIX, la peça va ser localitzada de forma casual en una finca propietat de Vicent Calabuig i Carra, en boca del qual l’arqueòleg Enrique Pla Ballester exposa les paraules següents:
“Apareció a mediados del siglo pasado para hacer una balsa, al pie de una colina (La Lloma de Galbis) donde nace una fuentecilla denominada La Malladeta, partida de la Sierra, próxima a la fuente dels Brulls, que da origen al río Vinalopó. Hallóse quebrada en dos grandes trozos y otro pequeño, y no pudo encontrarse el correspondiente a las patas delanteras. Parece probable que la rotura no fue casual, sino intencionada y costosa, pues la piedra es durísima, del país, llamada vulgarmente de la Cordillera o de la Solana.”
Des de llavors, el nom de Vicent Calabuig i Carra es va associar a la història del lleó ibèric. Aquest bocairentí, nascut l’any 1852, va estudiar filosofia i dret a la Universitat de València i va exercir com a catedràtic de dret a Oviedo i a València, on es va establir definitivament. Calabuig i Carra va destacar com a professor, polític, escriptor i filòsof, però el poble de Bocairent el recorda sobretot per ser la persona que, el 1895, va fer donació de l’escultura del lleó ibèric a la Reial Acadèmia de Belles Arts Sant Carles de València, actual Museu de Belles Arts Sant Pius V.
Joan Castelló Cantó
El lleó ibèric de Bocairent va ser realitzat en pedra calcària marró-groguenca en el segle IV aC. Es tracta d’una escultura zoomorfa exempta –destinada a ser vista des de tots els angles– que probablement formaria part d’un monument funerari de tipus pilar-estela. Dins de la representació animalística ibera, la figura del lleó té una doble funció: guardar i protegir al difunt i facilitar-li el trànsit al més enllà.
Aquest tipus de monument funerari se concentra principalment en el sud-est peninsular (Alta Andalusia i les províncies de Múrcia, Albacete, Alacant i sud de València) amb una cronologia que s’estén des dels principis del segle V fins mitjans del IV aC i esdevé en símbol i expressió de l’aristocràcia ibera.
Quan el 1895 va ser donada a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, l’escultura estava prou deteriorada i es trobava adherida per la base a un pedestal de ciment i rajola. Estava fracturada en tres trossos i li faltaven les potes davanteres. En una primera intervenció, aquests fragments es van unir amb ancoratges de ferro i morters de calç i ciment.
Anys més tard, va ser sotmesa a una última intervenció. El procés de restauració, realitzat al Centre de Restauració del Museu de Belles Arts de València, va consistir en l’eliminació del pedestal de ciment i rajola; també es van llevar els elements metàl·lics de ferro i les restes de morter d’anteriors actuacions. Se li va practicar un tractament biocida (substància química que s’usa per a matar organismes vius i detenir-ne el desenvolupament), i també un procés de neteja i dessalatge.
La consolidació es va fer mitjançant la impregnació d’una resina i l’ancoratge de les tres parts, amb perns de titani i resina bicomponent, ja que els adhesius de tipus bicomponent proporcionen unions d’alta resistència i juntes estructurals. La part interna de les fractures es va segellar, de primer, amb morter hidràulic i, posteriorment, amb morter de calç aèria, pols de marbre i arena silícia. Al seu torn, la subjecció de l’escultura per les potes davanteres es va fer de pedra calcària.
Isabel Collado Beneyto
